INTRODUCCIÓ
Barcelona, juntament amb els 40 municipis de la seva conurbació metropolitana, està declarada com a zona de protecció especial (ZPE) de l’ambient atmosfèric, tant pel diòxid de nitrogen com per les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres. Això significa que aquests paràmetres presenten nivells superiors als admissibles per la legislació vigent, amb el risc consegüent d’afectació al medi ambient i a la salut humana.
Es calcula que l’exposició crònica als nivells habituals de contaminació atmosfèrica, especialment per partícules fines, és responsable de la mort prematura de centenars de persones cada any, amb més risc per a les persones amb malalties del pulmó o del cor, ritme cardíac irregular, agreujament de l’asma o dificultats per respirar. El contaminant atmosfèric més preocupant de la ciutat és l’NO2, que prové, principalment, de la combustió del trànsit i, molt especialment, del predomini dels vehicles dièsel.
L’estudi següent, que treballa amb dades sobre els nivells d’immissions mitjans anuals d’NO2 al llarg del 2018 i amb dades poblacionals del mateix any, proposa una anàlisi territorialitzada de com la contaminació atmosfèrica afecta la ciutat de Barcelona, els seus barris i els col·lectius demogràfics del conjunt del teixit urbà.
Pel que fa als nivells d’immissió, els mapes il·lustrats a continuació prenen com a referència els llindars recomanats per la Unió Europea (UE) i per l’Organització Mundial de Salut (OMS), que estableixen que no s’han de superar els 40 µg/m3 de mitjana anual d’NO2 i tampoc s’ha de superar 18 vegades a l’any la mitjana horària de 200 µg/m3 d’NO2. D’altra banda, pel que fa als grups demogràfics de referència, l’anàlisi s’adapta a les franges d’edat utilitzades pel padró municipal (0-4, 5-14, 15-34, 36-64, 65 i més anys), amb una atenció particular als grups poblacionals més vulnerables, com els nadons i la gent gran.
CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA
Les emissions són la quantitat de contaminant que va a parar a l’atmosfera des d’una font —com, per exemple, els òxids de nitrogen emesos pel focus puntual i mòbil que representa un automòbil—, mentre que les immissions són la concentració del contaminant a cada punt del territori, és a dir, el que respiraria una persona en aquell punt. Es desprèn que la relació entre les primeres i les segones no és necessàriament directa, ja que el nivell d’agents contaminants en un entorn territorial determinat pot dependre tant de fonts emissores endògenes com exògenes a l’entorn mateix. Això vol dir que, per a una mateixa emissió, podem tenir una immissió en un punt determinat molt diferent, ja que, un cop el contaminant ha estat emès a l’atmosfera, pateix transformacions físiques i químiques (especialment transport i dispersió, però també reaccions químiques, deposició, agregació, etcètera) que depenen de l’estat de l’atmosfera i que canvien amb el temps.
Les principals fonts emissores antropogèniques d’NO2 són el transport privat motoritzat, les centrals tèrmiques i la combustió de carburants (gasolina, gasoil, gasos liquats del petroli i gas natural), plantes de valorització, fàbriques de ciment i de vidre o refineries.
Tal com s’ha comentat anteriorment, els llindars marcats tant per la UE com per l’OMS estableixen que no s’han de superar els 40 μg/m3 de mitjana anual d’NO2 i tampoc s’ha de superar 18 vegades a l’any la mitjana horària de 200 µg/m3 d’NO2. En el cas dels valors d’immissió d’NO2, en l’actualitat la mitjana anual de la ciutat de Barcelona es troba per sota del límit i compleix els nivells establerts. Tot i això, l’any 2018 dues estacions de mesura (Eixample i Gràcia - Sant Gervasi) van presentar valors per sobre d’aquest límit.
ÀREES DE RISC
A Barcelona, els nivells d’immissions de mitjana anual d’NO2 per sobre de 40 µg/m3 estan relacionats directament amb la trama viària de la ciutat i, més específicament, amb els vials estructurants i connectors amb l’àrea metropolitana, com ara les rondes, la Gran Via, la Meridiana, la Diagonal, la via Augusta i el carrer d’Aragó. La trama viària de l’Eixample també registra uns nivells alts de contaminació. Per tant, les persones que fan les seves tasques quotidianes —treballar, comprar, jugar, estudiar, oci, residir, etcètera— sobre aquests eixos de gran afluència de vehicles, estan més exposades al contacte amb una concentració més gran de partícules contaminants en comparació amb persones que fan les seves tasques en barris on els carrers presenten menys afluència.
ON ES TROBA LA POBLACIÓ MÉS VULNERABLE?
Si bé la contaminació atmosfèrica representa un risc per al conjunt de la població, es poden destacar alguns perfils que, per raons d’edat o de salut, hi estan més exposats que d’altres. A més de les persones amb patologies respiratòries i cardíaques, esmentades en la introducció, els grups demogràfics més vulnerables a la contaminació atmosfèrica, independentment de les seves condicions de salut, són els nadons i la gent gran. .
D’una banda, els infants, sobretot de 0 a 3 anys, són especialment susceptibles a la contaminació atmosfèrica per la immaduresa del seu sistema immunològic. De l’altra, les persones grans hi són vulnerables per l’efecte acumulatiu de la contaminació, així com perquè el seu organisme té menys capacitat d’eliminació.
Delimitació dels punts més crítics
Amb l’objectiu de delimitar les àrees amb més risc ambiental i sanitari per contaminació atmosfèrica, el mapa següent encreua la informació territorialitzada sobre els nivells d’immissió —il·lustrada en l’apartat anterior— amb dos conjunts de dades demogràfiques:
1) el padró de l’any 2018, desagregat per franges d’edat (0-4, 5-14, 15-34, 36-64, 65 i més anys) a escala d’illa de cases, per saber on hi ha més densitat de residents, i
2) els equipaments públics, classificats segons tipologia i connectats als grups d’edat, per identificar les àrees de la ciutat potencialment més utilitzades per determinats col·lectius de població.
Amb les primeres dades, s’han pogut delimitar les àrees amb més densitat de residents, desagregades per franges d’edat, mentre que les segones han servit per identificar les àrees de la ciutat potencialment més utilitzades pels diversos grups de població, partint de la hipòtesi que les àrees amb més concentració d’equipaments també són les que rebran més afluència d’aquests col·lectius de persones.
La finalitat d’aquest exercici és la de destacar, de forma qualitativa, les àrees on es presenta una intersecció dels valors més elevats d’exposició al risc, encreuats amb les illes amb una densitat de població empadronada per sobre de la mitjana de la ciutat i amb les àrees amb una alta concentració d’equipaments destinats al grup d’edat objecte d’estudi.
No obstant això, cal precisar que la pregunta “On es troba la població més vulnerable?” no pot tenir una única resposta, ja que la població es mou depenent de l’hora del dia, de la feina i de les activitats que duu a terme en el temps lliure. Per tant, cal tenir en compte que es tracta de mapes que requereixen una lectura a gran escala i que cal contextualitzar els riscos globalment
El següent mapa compara la densitat de població en diferents grups d'edat amb les àrees més exposades a la contaminació atmosfèrica.
Seleccionant una franja d’edat determinada al mapa, es pot observar la superposició entre la temàtica de risc analitzada i les àrees on hi ha més concentració d’aquell grup d’edat.
S’estima que prop de la meitat de la població de tots els grups d’edat empadronada a Barcelona viu en aquestes àrees d’exposició. Quant a les persones vulnerables, aproximadament 35.000 són nadons i 20.000 són majors de 65 anys. Pel que fa als equipaments, al voltant de la meitat de tots els equipaments de la ciutat que s’han seleccionat per a aquesta anàlisi, estan en contacte amb uns nivells alts de contaminació: aproximadament 170 centres educatius, 241 àrees de joc per a infants (0-4 anys); i prop de 286 centres d’atenció social per a gent gran.
Les àrees de risc més crítiques, a causa d’una concentració més alta d’equipaments i d’una densitat poblacional elevada, són les que es troben pròximes als eixos principals de connexió metropolitana, amb una gran circulació de vehicles privats.
En aquest sentit, molts dels barris situats a tocar dels límits de la ciutat i altament densificats presenten uns alts nivells d’exposició al risc. És el cas dels barris d’Hostafrancs, la Font de la Guatlla, el Poblenou, i el Besòs i el Maresme, sobre la Gran Via. També passa al barri de la Sagrera sobre la Meridiana, així com als barris de la Prosperitat, la Trinitat Nova, Verdum i les Roquetes, sobre la part no coberta de la ronda de Dalt. En aquest tram de la ronda, destaquem la concentració d’equipaments destinats a infants i adolescents.
Altres illes de barris que estan a tocar de la ronda del Mig, on la concentració d’equipaments és significativa, com ara els barris de la Salut, el Putxet i el Farró o Sarrià-Sant Gervasi, queden també destacats com a punts crítics de risc, sobre tot pel que fa a la gent gran, a causa de la concentració d’equipaments destinats a aquest grup d’edat en aquestes zones.
Ressaltem també un conjunt d’illes amb un grau més baix de vulnerabilitat (50-60 µg/m3), que es troben més localitzades en els barris centrals de la ciutat. Els exemples més destacables en són els barris de l’Antiga Esquerra de l’Eixample i la Nova Esquerra de l’Eixample, i també els barris de la Dreta de l’Eixample sobre la Diagonal i Aragó, la Sagrada Família i el Camp d’en Grassot i Gràcia Nova sobre el passeig de Sant Joan, principalment. La centralitat de moltes d’aquestes taques és clarament coincident amb els equipaments que fan servir tots els grups d’edat, fet que fa difícil identificar un perfil de persones més afectat.
Finalment, hi ha un altre focus d’atenció pel que fa a la gent gran a l’àrea del barri de la Barceloneta que és a tocar de la ronda Litoral. En aquesta àrea no hi ha una concentració rellevant d’equipaments per a aquest grup d’edat, però sí una densitat de població resident exposada a aquest nivells d’immissió.
La coincidència de cadascun dels quatre nivells d’immissió d’NO2 definits per aquest treball, amb àrees de major densitat i concentració d’equipaments genera una gradació del nivell de vulnerabilitat que queda recollida en els vuit graus següents:
| 1P. Immissió mitjana anual de 40 a 50 µg/m3 coincident amb concentració de població | 1PE. Immissió mitjana anual de 40 a 50 µg/m3 coincident amb concentració de població i equipaments |
| 2P. Immissió mitjana anual de 50 a 60 µg/m3 coincident amb concentració de població | 2PE. Immissió mitjana anual de 50 a 60 µg/m3 coincident amb concentració de població i equipaments |
| 3P. Immissió mitjana anual de 60 a 70 µg/m3 coincident amb concentració de població | 3PE. Immissió mitjana anual de 60 a 70 µg/m3 coincident amb concentració de població i equipaments |
| 4P. Immissió mitjana anual de 70 µg/m3 i més coincident amb concentració de població | 4PE. Immissió mitjana anual de 70 µg/m3 i més coincident amb concentració de població i equipaments |
El següent mapa evidència aquelles àrees de ciutat on es troba més població exposada a la contaminació atmosfèrica per grups d'edat.
Seleccionant una determinada franja d'edat al mapa, es poden observar els punts més crítics, en funció de la superposició entre la temàtica de risc analitzada i aquelles àrees on hi ha una major concentració d’aquell grup d’edat.
ACTUACIONS RELACIONADES
Tenint en compte que el transport privat és una de les fonts principals d’immissions, totes les mesures que busquin disminuir la densitat de vehicles que circulen per les vies d’alta densitat de trànsit de la ciutat seran clau a l’hora de reduir el risc de contaminació atmosfèrica per als veïns i veïnes de la ciutat
L’Ajuntament de Barcelona fa anys que treballa per garantir el compliment dels valors màxims establerts per la UE i l’OMS impulsant mesures com les restriccions de circulació dels vehicles més contaminants, la declaració de 95 quilòmetres quadrats de la ciutat com a zona de baixes emissions, la regulació de l’estacionament, el foment del transport públic i de la bicicleta, i l’impuls del vehicle elèctric.
A més, el nou Pla de mobilitat urbana (2019-2024, en redacció) proposa un canvi de model de mobilitat que continua en la línia de l’anterior pla i que potencia els desplaçaments a peu, generant espais segurs per a vianants, i els mitjans sostenibles (bicicleta i transport públic), alhora que proposa reduir l’ús i la presència del transport privat a motor (cotxes i motocicletes).
El Programa de resiliència de Barcelona és una nova oportunitat per destacar l’esforç d’implantació de mesures de caire estructural que s’està portant a terme per fer front a la contaminació atmosfèrica.
